BASES DEL CONCURS

Bases per a la presentació de fotos per la campanya Girona es mira però no es toca:

Contingut: Han de ser de contingut crític i social, immers en temàtiques com ara Societat, Turisme, Normativa, Urbanisme. Tenim la intensió de fer 4 concursos anuals. És per això que els hem anomenat com les estacions de l’any, ara mateix estem a la temporada d’hivern.

Guanyadors/es: De la foto guanyadora de cada temporada se’n farà una tirada de postal-free. A partir de les fotografies enviades, es farà una selecció per a exposar a diversos punts de la ciutat.

Tribunal: Es crearà un tribunal d’experts. Aquests estan per determinar.

Enviament de les fotos: enviar un correu a gironadepostal@gmail.com especificant el vostre nom. Aquesta serà penjada al bloc www.gironadepostal.blogspot.com

Títol i/o explicació: és opcional, després sí la fotografia guanyadora no te títol se’ls hi dirà als guanyadors si en volen posar.

Firma: tant es pot posar nom i cognom com un pseudònim, però cal especificar en el e-mail el vostre nom, tot i això en el bloc posarem el pseudònim.

Mides: són lliures. Les imatges però si pesen massa seran reduïdes per poder ser penjades. Després es demanaran les originals als autors per fer les exposicions i els postal-free.

Fotomuntatges: totes les fotografies retocades o muntatges entraran en un concurs paral·lel compatint entre ells però no amb les fotografies. Les condicions de contingut i premi són les mateixes.

Data límit de presentació de la temporada d’hivern: 21 de març del 2010

Ens reservem el dret a declarar nul el concurs per falta d’assistència o contingut crític

manifest de la campanya GIRONA ES MIRA PERÒ NO ES TOCA

Amb el supòsit que la ciutadania ha de tenir garantits el seu benestar i seguretat més enllà del seu replà, en diverses poblacions d’arreu de Catalunya apareixen campanyes sota la consigna del civisme dutes a terme per les corresponents administracions locals. Girona no n’és una excepció.

Aquestes campanyes prenen forma d’ordenances municipals i estan destinades a regular els comportaments dels/les ciutadans/es per tal de fomentar el bon ús de l’espai públic en un marc de convivència, harmonia i ordre. Pel fet de ser un espai obert on ens trobem tots/es, el carrer, les places o els parcs generen conflictes. Per tal d’evitar-los s’ha trobat una solució definitiva: normativitzar l'ús d'aquests espais.

Així doncs, resta en mans de l’administració l’aplicació de la norma. És en mans de l’administració decidir allò que és cívic i que és allò incívic. També allò que es pot fer al carrer i allò que no es pot fer i que per tant, s’ha de castigar.

D’aquesta manera s’estableix que és incívic dormir al carrer, no que hi hagi un tant per cent elevat d’habitatges buïts; incívic és cantar perquè destorba el descans dels/les veïns/es, no com les eternes obres del TAV; incívic és jugar a pilota a la plaça de tota la vida, no que el lleure passi exclusivament per l’ús d’equipaments privats o municipals que no estan a l’abast de tothom/don; incívic és anar en bicicleta, no pensar i modelar la ciutat únicament pel cotxe; incívic és manifestar-se al carrer, no el fet de monopolitzar-lo per tal de publicitar qualsevol partit polític afí al govern de torn o els esdeveniments privats que només promouen el consum desmesurat.

Incívic és, en definitiva, tot allò diferent als interessos privats o municipals; tot allò que no produeix benefici; tot allò que ve de fora i que no s’adapta. Tot allò que és dissidència.

Amb tot, les campanyes de civisme incideixen en tot allò que no queda bé i que val la pena amagar, establint ciutadants/es de primera i de segona, decidint qui pot usar el carrer i qui no i criminalitzant col·lectius en funció de la seva capacitat econòmica, de la seva ideologia política o de la situació socio-cultural del moment.

Les campanyes del civisme només serveixen per esmenar els efectes del sistema socioeconòmic. Per contra, se sol parar ben poc esment a les causes, que són sovint situacions de desigualtat o de marginació. De passada, l’administració aprofita l’avinentesa per apropiar-se encara més de l’espai públic i de les relacions que hi tenen lloc. Així, els/les ciutadans/es perden l’oportunitat de decidir com han de ser utilitzats els seus carrers.

Reclamem l’espai públic com a propi i diem no al seu monopoli, diem no al civisme, a l’apropiació per part de l’administració dels nostres drets com a ciutadans/es, a la criminalització i persecució de la diferència.

Si això és el civisme, jo sóc incívic/a!